L’osteopatia és una teràpia manual que es fonamenta en el coneixement de l’anatomia, la biomecànica i la fisiologia del cos humà, per al restabliment i la preservació de la salut, així com la prevenció de la malaltia.
Es basa en un examen clínic exhaustiu i l’ús de tots els mitjans diagnòstics, amb la finalitat de posar en evidència les disfuncions, l’absència o disminució de la mobilitat dels teixits, que alteren l’equilibri de l’organisme.
Principis de l’osteopatia
L’osteopatia examina l’individu en conjunt i busca sempre la causa del trastorn o de la disfunció a través d’una aproximació holística i no únicament simptomàtica. Es considera la persona com un tot, tant en el vessant física, química i emocional on l’estructura (anatomia) i la funció (fisiologia) són totalment interdependents.
Així mateix, posa especial èmfasi en la bona circulació de fluids en tot l’organisme. Una disminució d’aquesta circulació implica una disminució de la capacitat de defensa dels teixits, proporcionant un terreny favorable a l’aparició d’una disfunció o la dificultat de recuperació d’un teixit.
La pràctica osteopàtica, mitjançant les manipulacions d’estructura, múscul i teixit connectiu, contempla disfuncions estructurals, viscerals, neurològiques, endocrines i immunològiques. El seu objectiu serà intentar restaurar l’equilibri global de l’individu (homeòstasis), d’acord amb el seu entorn anatomofisiològic, respectant els principis generals de la medicina i creant l’espai perquè actuïn els mecanismes d’autocuració que posseeix l’organisme.
L’osteopatia considera que la salut depèn del manteniment de les relacions adequades entre les diferents parts del cos. D’acord amb la teoria osteopàtica, les alteracions del sistema neuromuscular-esquelètic poden influir en la funció natural dels òrgans i viceversa.