Aquest tema genera controvèrsia i intentaré ser el més objectiu possible.
Un fisioterapeuta té una formació universitària oficial. Actualment a Espanya és un títol de grau amb quatre cursos de formació teòrica i pràctica, amb un treball de fi de grau que acredita l’obtenció d’una titulació reglada. Els fisioterapeutes són professionals sanitaris, que és la característica que diferencia la fisioteràpia amb les altres titulacions de les que parlarem, encara que com més endavant exposo, la situació està canviant en els últims anys.
La Llei 44/2003 d’ordenació de les professions sanitàries enumera les titulacions universitàries i de formació professional que corresponen a la regulació sanitària. Per tant, només les professions recollides en aquesta llei són considerades sanitàries, no existint títols oficials d’osteòpata,acupuntor, naturòpata, massatgista o quiromassatgista que capacitin, per si mateixos, al fet que un professional realitzi tractaments.
A Catalunya, es va intentar regular les teràpies naturals i alternatives amb el decret sobre les teràpies naturals del 30 de gener de 2007. El Govern va aprovar aquesta llei per regular la pràctica dels professionals de la medicina no tradicional, en la qual treballen milers de professionals de l’acupuntura, teràpies naturistes, manuals i homeopàtiques a Catalunya.
A més, estava prevista la creació d’una Comissió Assessora per a la Regulació de les Teràpies Naturals. Es tractava d’una normativa pionera a Espanya i a la resta d’Europa que permetés posar ordre en un sector en què conviuen professionals sanitaris com metges, infermeres i fisioterapeutes i els anomenats “pràctics”, que fins ara no han tingut cap titulació oficial ni estudis reglats. Per aquesta raó, el decret hauria regulat l’acreditació d’aquests pràctics, així com la formació professional específica que requeririen per exercir la seva funció.
D’altra banda, el reglament també volia incidir en els requisits d’autorització i registre necessaris que haurien hagut de reunir els milers establiments de teràpies naturals que hi ha a Catalunya, i també de les múltiples escoles que imparteixen cursos i formació específica en el territori .
Amb el nou reglament, haurien quedat definits també els processos d’autorització dels establiments, la creació i regulació de diversos registres associats al control de les autoritzacions i les acreditacions atorgades i, finalment, el règim de control i de sancions en l’àmbit d’aquestes teràpies.
En concret, les teràpies que haguessin regulat el decret són la naturopatia, la naturopatia amb criteri homeopàtic, l’acupuntura, la teràpia tradicional xinesa, la cinesiologia, l’osteopatia, el shiatsu, la reflexologia podal, l’espinologia, el drenatge limfàtic, el quiromassatge, la diafreoteràpia i l’alliberació holística d’estrès amb tècniques de cinesiologia.
Ara bé, el juny de 2009 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va decidir anul·lar íntegrament el decret que la Generalitat va aprovar el gener de 2007 i que ja havia anul·lat parcialment el juliol de 2007, en considerar que vulnerava la legislació estatal en matèria de salut. La sentència indicava que el decret “vol reconèixer l’exercici d’activitats materialment sanitàries a professionals no sanitaris, en establiments no sanitaris”.
Després de definir el marc legal vigent pel que fa a les professions sanitàries a Espanya definim quin treball desenvolupa un fisioterapeuta:
El fisioterapeuta utilitza mitjans físics (fred, calor, aigua, electricitat, teràpia manual, exercici terapèutic) per prevenir i tractar problemes de salut. És l’únic professional sanitari capacitat per aplicar aquests tractaments quan hi ha una lesió o malaltia, i es busca un efecte terapèutic. Dins de les tècniques manuals, s’inclou el massatge, que pot ser relaxant, però principalment serà terapèutic, amb fins preventius o recuperadors.
Els fisioterapeutes, per a exercir la seva professió, han d’estar col·legiats en la comunitat autònoma en què prestin els seus serveis. De tal manera que és possible comprovar si un fisioterapeuta és un professional col·legiat simplement contactant amb el Col·legi de Fisioterapeutes de la Comunitat corresponent per evitar casos d’intrusisme d’aquesta manera.
Osteopatia
A Espanya, l’osteopatia està reconeguda com una especialització en teràpia manual realitzada per fisioterapeutes, segons recull el BOE, en el RD 1001/2002 i l’ORDRE CIN / 2135/2008 dins les competències dels fisioterapeutes. És a dir, és requisit necessari, indispensable, que l’osteòpata estigui en possessió d’un títol universitari de fisioteràpia vàlid en el territori nacional. Tot i això hi ha terapeutes que desenvolupen aquesta activitat sense la deguda formació en fisioteràpia.
Ara bé, el document “Estratègia de l’organització mundial de la salut (OMS) sobre medicina tradicional 2002 a 2005” publicat en 2002, recomana la utilització, la promoció i el desenvolupament de l’osteopatia en els estats membres. L’OMS) considera l’osteopatia una professió sanitària de primera intenció i independent d’altres, i estableix l’accés formatiu a la mateixa en el seu document “WHO Benchmarks for Training in Osteopathy”, publicat el 2010. Aquest document descriu quins són els criteris acadèmics que ha de complir el professional de l’osteopatia en la seva formació, així com quines són aquelles contraindicacions i restriccions al tractament, que per la seguretat dels pacients, s’han de prendre sempre en consideració.
El Registre dels Osteòpates d’Europa es va fundar inicialment en 1992 per passar-se a anomenar posteriorment Federació Europea dels Osteòpates (E.F.O). La EFO aglutina avui a aquells professionals de l’osteopatia que compleixen amb els criteris formatius descrits per l’OMS en relació a aquesta professió. La Federació coordina també els esforços de les associacions nacionals d’osteòpates dels diversos països europeus, per aconseguir el reconeixement oficial de l’osteopatia en tota la Unió Europea (UE).
La dita Federació estableix per tant els criteris de base per a la pràctica professional, així com el codi ètic professional i els estàndards mínims de formació en osteopatia per als països de la UE. Amb la finalitat de permetre una clara identificació dels professionals entre el públic usuari de l’atenció sanitària en osteopatia, la EFO va crear la qualificació “Eur Ost DO”, la qual és una identificació registrada que certifica que l’osteòpata que la posseeix, compleix amb els criteris acadèmics i professionals descrits per l’OMS i per la mateixa Federació.
El 2015, i després de diversos anys de treball, la Norma Europea UNE-EN 16686: 2015 “Prestació de serveis d’assistència sanitària en Osteopatia”, va ser finalment publicada per part del Comitè Europeu de Normalització (CEN-CENELEC). La mateixa estableix els criteris comuns, tant acadèmics com professionals i ètics que els professionals de l’osteopatia a Europa han de complir a tota la UE.
Aquesta norma és el resultat del consens entre totes les agències d’Estandardització Europees en relació a la pràctica de l’Osteopatia i l’aprovació de la mateixa va ser publicada al Butlletí Oficial de l’Estat Espanyol (BOE) de 21 de gener del 2016.
Cal remarcar que als EUA i al Regne Unit compten amb estudis regulats i és considerada l’osteopatia una professió sanitària.
Així i tot, com ja he dit abans, la situació la podríem definir com de buit legal, ja que com que no està regulada com a professió sanitària a Espanya, l’osteopatia és considerada com una especialització de la fisioteràpia malgrat tots els esforços que el col·lectiu està realitzant per legalitzar i normalitzar la situació.
Quiropràctica
Segons l’Associació espanyola de Quiropractica (AEQ) la quiropràctica és la professió sanitària de primer contacte que s’encarrega del diagnòstic, tractament i prevenció de les alteracions mecàniques de la columna vertebral en particular i del sistema neuro-múscul-esquelètic en general. El quiropràctic corregeix les disfuncions articulars, anomenades subluxacions vertebrals, que poden impedir l’homeòstasi del cos i provocar malalties. S’enfoca en la relació entre el sistema nerviós, els altres sistemes del cos i la salut. Treballa de manera natural, sense l’ús de fàrmacs ni cirurgia. La filosofia de la quiropràctica es basa en l’existència d’una intel·ligència innata que governa el cos i controla la capacitat reguladora inherent del cos de curar-se a si mateix i de mantenir-se en bona salut.
Si bé en altres parts del món la quiropràctica, o quiropràxia, es reconeix com a professió sanitària autònoma, a Espanya la Llei 44/2003 no esmenta a la quiropràctica; per tant, a Espanya, no existeix la quiropràctica com a professió sanitària tot i que també estan seguint el seu camí de legalització com a col·lectiu de la mateixa manera que els osteòpates.
Com que és un tractament de tipus físic s’ha inclòs, segons recull el BOE, en el RD 1001/2002 i l’ORDRE CIN / 2135/2008, dins de les competències dels fisioterapeutes.
Això vol dir que, a Espanya, la legislació exigeix com a requisit per a aplicar tècniques quiropràctiques que el professional tingui el corresponent títol de fisioterapeuta com a l’osteopatia.
Així bé, com passa en altres àmbits de la societat, la llei va per darrere de les seves necessitats i no dubto que en els anys vinents s’acabessin de regular la situació tant de l’osteopatia com de la quiropràctica o la d’altres Especialitats tan esteses com la medicina tradicional Xina.
D’altra banda:
Quiromassatge
No existeix un títol oficial de quiromassatgista, o massatgista. No hi ha una formació avalada per organismes oficials, la qual cosa dóna peu a què hi hagi escoles, acadèmies, o fins i tot formació on-line de massatgista.
Les professions sanitàries són les que recull la llei o, des del meu punt de vista, també les que estan fent l’esforç en trobar vies de reconeixement legal. Massatgista o quiromassatgista no és una professió sanitària a Espanya. Això sí, el massatge utilitzat com a eina de plaer o lleure pot ser aplicat per professionals no sanitaris, però clar, sempre que no es facin servir per a tractament d’una patologia.
Un massatgista, quiromassatgista, massatgista esportiu pot actuar en persones sanes que no tinguin problemes, malalties o lesions. En aquest cas passa intrusisme quan una persona que no té un títol de fisioterapeuta vàlid en el territori nacional utilitza tècniques de massatge amb finalitats terapèutiques. Això és denunciable, i sancionable.
A més com que no és una professió sanitària, no hi ha capacitat de valorar problemes de salut, saber quan cal intervenir, quines tècniques cal aplicar o si cal derivar a un altre professional sanitari.